Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DIFUSIÓ. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DIFUSIÓ. Mostrar tots els missatges
dimarts, 15 d’octubre del 2019
dilluns, 25 de març del 2019
dijous, 25 d’octubre del 2018
dilluns, 9 d’octubre del 2017
dimarts, 4 d’octubre del 2016
dijous, 29 de març del 2012
El 14 d'abril tindrà lloc a Ledesma de la Cogolla (la Rioja) la cinquena trobada de carboners que aplegarà entitats interessades en promoure la recuperació de la memòria i la història de l'elaboració de carboneres al bosc.
Hi serà gent de Burgos, Navarra, Saragossa i de Catalunya, llocs on s'han celebrat les edicions anteriors.
Jo vaig assistir a les trobades de Vilòria (Navarra) i Cànoves (Barcelona) i va valdre la pena per poder contemplar una carbonera en ple funcionament i, alhora, conèixer una colla de persones apassionades per la tradició del carboneig.
A l'entorn d'aquesta trobada també es realitzaran altres activitats com una exposició i un concurs de fotografia.
dijous, 3 de març del 2011
A Cànoves torna el carbó !!El cap de setmana passat es va iniciar la X Mostra de Carboneig a Cànoves, al peu del massís del Montseny, on es munta una pila de 30.000 kg de fusta d'alzina per obtenir-ne finalment carbó vegetal.
Vaig tenir ocasió de conèixer aquesta voluntariosa i destacada iniciativa l'any 1993 quan ja havia publicat un primer treball històric sobre el carboneig al Montseny.
L'Associació de Cànoves i Samalús "El Suï" és la impulsora i la que ha mantingut aquesta mostra, de caràcter biennal, que ja és un punt de referència obligat en la recuperació i difusió d'aquest ofici ja desaparegut en la geografia catalana.
En Xavi, la Teresa, la Berta, la Neus, són algunes de les persones que conec i que sé que porten aquesta tradició "a la sang" i que la seguiran vetllant amb esforç i il·lusió.
A tot ells, moltes felicitats per la perseverança i animeu-vos a passar per Cànoves, val molt la pena !!!
dimarts, 29 de juny del 2010
Homenatge a l'antic carboner
En Josep Maria Espinàs m'ha obsequiat amb un article a El Periodico, publicat el diumenge passat dia 27 de juny i m'agradaria compartir-lo:
"Fa gairebé vint anys que vaig veure, per última vegada, una carboneria a l'Eixample de Barcelona. Amb un rètol: Es traspassa. Vam arribar a temps, doncs, l'amic August i jo, per entrar-hi. Pilar Aymerich ens hi va fer una foto per a un llibre.
Ara ha estat un altre llibre el que m'ha fet recordar aquella entrada en una botiga tan diferent de totes les que l'envoltaven. Els Quaderns de la Revista de Girona han dedicat el seu últim número al vell món del carboner. El seu autor és Jaume Enric Zamora, que ha construït un llibre sencer –amb textos diversos, dades curioses i fotos documentals d'excel·lent qualitat– sobre l'antic ofici de carboner.
Hi descriu la vida que feien els carboners al bosc, com es construïen les piles de llenya i com s'encenien per aconseguir una combustió lenta i, com a resultat, el carbó vegetal. I explica aquesta activitat inicial dels carboners, parla de les seves eines i les seves barraques, on dormien. Una part de la barraca es tapava amb pedra i es feia la porta amb un feix de ginesta ben atapeït. Encara es poden trobar, pels boscos, algunes de les pedres que havien fet servir els carboners.
Gràcies a aquest llibre he sabut moltes coses de les carboneries, i concretament de la que vaig arribar a temps de visitar, al carrer de València: la carboneria Bertrana, que va obrir l'any 1912. Això em fa pensar que la gent va fer servir el carbó encara molt temps després de la guerra. Els meus pares en compraven. A la cuina –econòmica, en deien– de casa meva, i de tantes cases de la ciutat, el carbó era indispensable.
I això va ser així, suposo, fins que es van imposar les cuines elèctriques i de gas.
L'interior de la carboneria on vaig entrar era una mena de gran capsa de color gris –que sempre ha estat el color de la feina dura i poc aplaudida– i allà hi havia, encara, penjats a les parets, uns coves de diverses mides que servien, o havien servit, per distribuir carbó pels pisos del veïnat.
Hi havia diverses menes de carbó, com el que es feia servir per als brasers. Els brasers ja no existeixen. Ni aquelles cuines i fogons. De manera que la modernitat va acabar amb un ofici; el del carboner que treballava al bosc, i amb una vital font d'energia. Aquelles pel·lícules on el maquinista abocava desesperadament palades de carbó perquè el tren no defallís...
L'humil i savi ofici dels carboners es mereixia aquest llibre."
Ara ha estat un altre llibre el que m'ha fet recordar aquella entrada en una botiga tan diferent de totes les que l'envoltaven. Els Quaderns de la Revista de Girona han dedicat el seu últim número al vell món del carboner. El seu autor és Jaume Enric Zamora, que ha construït un llibre sencer –amb textos diversos, dades curioses i fotos documentals d'excel·lent qualitat– sobre l'antic ofici de carboner.
Hi descriu la vida que feien els carboners al bosc, com es construïen les piles de llenya i com s'encenien per aconseguir una combustió lenta i, com a resultat, el carbó vegetal. I explica aquesta activitat inicial dels carboners, parla de les seves eines i les seves barraques, on dormien. Una part de la barraca es tapava amb pedra i es feia la porta amb un feix de ginesta ben atapeït. Encara es poden trobar, pels boscos, algunes de les pedres que havien fet servir els carboners.
Gràcies a aquest llibre he sabut moltes coses de les carboneries, i concretament de la que vaig arribar a temps de visitar, al carrer de València: la carboneria Bertrana, que va obrir l'any 1912. Això em fa pensar que la gent va fer servir el carbó encara molt temps després de la guerra. Els meus pares en compraven. A la cuina –econòmica, en deien– de casa meva, i de tantes cases de la ciutat, el carbó era indispensable.
I això va ser així, suposo, fins que es van imposar les cuines elèctriques i de gas.
L'interior de la carboneria on vaig entrar era una mena de gran capsa de color gris –que sempre ha estat el color de la feina dura i poc aplaudida– i allà hi havia, encara, penjats a les parets, uns coves de diverses mides que servien, o havien servit, per distribuir carbó pels pisos del veïnat.
Hi havia diverses menes de carbó, com el que es feia servir per als brasers. Els brasers ja no existeixen. Ni aquelles cuines i fogons. De manera que la modernitat va acabar amb un ofici; el del carboner que treballava al bosc, i amb una vital font d'energia. Aquelles pel·lícules on el maquinista abocava desesperadament palades de carbó perquè el tren no defallís...
L'humil i savi ofici dels carboners es mereixia aquest llibre."
Moltes gràcies !!!
dimecres, 5 de maig del 2010
Torna el carbó...!!!El carbó ja és a punt... ja ha sortit el meu segon llibre sobre El carboneig editat per la Diputació de Girona, en la col·lecció dels Quaderns de la Revista de Girona núm. 149, en la sèrie: Guies, núm. 62.
Té un format molt amè, amb un mapa, una cronologia, 35 capítols numerats, 7 capítols no numerats, tots ells amb moltes fotografies, un glossari i la bibliografia. El seu plantejament és divulgatiu però no renuncia a una àmplia panoràmica sobre el tema del carboneig.
Orígens i evolució històrica, el procés tècnic de carbonar: l'abans, el durant i el després, les eines, les fustes carbonades, la barraca, l'organització del treball, els tractes, la producció, la comercialització, els preus, la tala d'arbres, la procedència dels carboners, l'evolució social i econòmica (1900-2009), el carboneig i la farga, entrevistes a: un carboner, un comerciant de carbó i un propietari forestal, realitat i mite, literatura i folklore, el carboneig i la fotografia, el carboneig i el cinema, un repàs del tema per les comarques gironines, la seva viabilitat actual, el carboneig i la recerca i, la seva recuperació i difusió... i més !!
En fi, us convido a aquest viatge per la cultura del carbó vegetal i només em resta donar les gràcies a tots els que han compartit en algun moment o altre la meva il·lusió per fer possible aquesta publicació !!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)