dimarts, 29 de juny del 2010


Homenatge a l'antic carboner

En Josep Maria Espinàs m'ha obsequiat amb un article a El Periodico, publicat el diumenge passat dia 27 de juny i m'agradaria compartir-lo:


"Fa gairebé vint anys que vaig veure, per última vegada, una carboneria a l'Eixample de Barcelona. Amb un rètol: Es traspassa. Vam arribar a temps, doncs, l'amic August i jo, per entrar-hi. Pilar Aymerich ens hi va fer una foto per a un llibre.
Ara ha estat un altre llibre el que m'ha fet recordar aquella entrada en una botiga tan diferent de totes les que l'envoltaven. Els Quaderns de la Revista de Girona han dedicat el seu últim número al vell món del carboner. El seu autor és Jaume Enric Zamora, que ha construït un llibre sencer –amb textos diversos, dades curioses i fotos documentals d'excel·lent qualitat– sobre l'antic ofici de carboner.
Hi descriu la vida que feien els carboners al bosc, com es construïen les piles de llenya i com s'encenien per aconseguir una combustió lenta i, com a resultat, el carbó vegetal. I explica aquesta activitat inicial dels carboners, parla de les seves eines i les seves barraques, on dormien. Una part de la barraca es tapava amb pedra i es feia la porta amb un feix de ginesta ben atapeït. Encara es poden trobar, pels boscos, algunes de les pedres que havien fet servir els carboners.
Gràcies a aquest llibre he sabut moltes coses de les carboneries, i concretament de la que vaig arribar a temps de visitar, al carrer de València: la carboneria Bertrana, que va obrir l'any 1912. Això em fa pensar que la gent va fer servir el carbó encara molt temps després de la guerra. Els meus pares en compraven. A la cuina –econòmica, en deien– de casa meva, i de tantes cases de la ciutat, el carbó era indispensable.
I això va ser així, suposo, fins que es van imposar les cuines elèctriques i de gas.
L'interior de la carboneria on vaig entrar era una mena de gran capsa de color gris –que sempre ha estat el color de la feina dura i poc aplaudida– i allà hi havia, encara, penjats a les parets, uns coves de diverses mides que servien, o havien servit, per distribuir carbó pels pisos del veïnat.
Hi havia diverses menes de carbó, com el que es feia servir per als brasers. Els brasers ja no existeixen. Ni aquelles cuines i fogons. De manera que la modernitat va acabar amb un ofici; el del carboner que treballava al bosc, i amb una vital font d'energia. Aquelles pel·lícules on el maquinista abocava desesperadament palades de carbó perquè el tren no defallís...
L'humil i savi ofici dels carboners es mereixia aquest llibre."

Moltes gràcies !!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada